Sísif, l’home que va denunciar el rei, va burlar la mort i va aturar la guerra
Tiziano: Sísif, 1548 - 1549. Oli sobre tela, 237 x 216 cm - Museo Nacional del Prado
Sísif i l’aigua
La relació de Sísif amb l’aigua s’origina en un episodi específic de la seva mitologia.
Sísif, fundador i rei d’Efira (més tard coneguda com a Corint), va ser testimoni del segrest de la nimfa Egina per part del déu Zeus. Quan Asop, el déu dels rius i pare d’Egina, va arribar a Corint a la recerca de la seva filla, Sísif va veure una oportunitat única per beneficiar el seu regne. Va proposar a Asop revelar-li el parador de la seva filla a canvi que aquest fes brollar una font d’aigua dolça a Corint. Asop va accedir al tracte i va donar vida a la deu de Pirene, font d’aigua vital per a la vida a l’antiga ciutat de Corint.
Sísif i la mort
Zeus, enfurismat per haver estat delatat, va enviar Tànatos, la personificació de la mort, per endur-se Sísif a l’inframón. Sísif va aconseguir enganyar Tànatos i el va encadenar, impedint així que la mort complís la seva funció. Com a resultat, durant un temps ningú no va morir a la Terra. La situació va arribar a tal extrem que Hades, el déu de l’inframón, va exigir a Zeus que resolgués el problema. Zeus, enfurismat per l’ardit de Sísif, va enviar Ares, el déu de la guerra, per alliberar Tànatos i portar Sísif a l’inframón. Ares va complir la seva missió, va alliberar Tànatos i va custodiar Sísif fins a l’inframón, assegurant-se que aquesta vegada l’astut rei no pogués escapar del seu càstig.
Però Sísif va ser capaç d’enganyar Hades perquè li permetés sortir de l’inframón i tornar al món dels vius. L’astúcia de Sísif es va manifestar quan, abans de la seva mort, va instruir la seva esposa perquè no realitzés els rituals funeraris habituals. En arribar a l’inframón, Sísif es va queixar que la seva esposa no havia complert els seus deures i va convèncer Hades perquè li permetés tornar a la terra i corregir la situació. Un cop de tornada entre els vius, Sísif es va negar a tornar a l’inframón, vivint fins a una edat avançada.
El càstig
Aquest acte de desafiament contra l’ordre natural i diví va ser el que finalment va portar els déus a imposar-li el famós càstig d’haver d’empènyer eternament una roca costa amunt, només per veure-la rodolar avall cada vegada que era a prop del cim. Un destí semblant al de Prometeu, condemnat per robar el foc dels déus i donar-lo als humans1.
Aquest càstig sol ser interpretat com una metàfora de la futilitat i l’esforç incessant en la vida humana, només interromput per la mort. Però aquí m’agradaria emmarcar aquest càstig en una relació de poder entre classes. Sísif, que va denunciar el rei, va burlar la mort i va aturar la guerra, va actuar sempre per una causa. Va ser condemnat pel màxim grau de poder —el rei dels déus— amb un turment que s’assembla més a un abús i a una venjança cap a un rebel insubmís.
-
Prometeu va ser encadenat en una muntanya del Caucas perquè una àguila li devorés el fetge per l’eternitat. ⤶