Destruïu-vos
«…caminar per la vora de l’abisme, i dubto de tenir el coratge i la força necessaris per a una empresa semblant. Però, d’altra banda, qui ho pot saber?»
—C. Castaneda
El gran castell de cartes en què vivim comença a perdre peces. Un castell de cartes i la seva torre de cartró. L’Imperi s’apedaça amb bones dosis de violència, aquí i allà, just per contenir. Hem travessat un tros d’estiu empesos per la fangosa/policial claveguera genovesa per veure’ns prendre de sobte de les mans la nostra última joguina. Alto, què collons passa?
Ara em trobo arrenglerat, em diuen. Així sembla. Em diuen que ni tan sols ser no-global m’impedeix plorar la meva cultura globalitzada. Em diuen també que hi ha tres minuts de silenci pels morts americans. Els morts aquí no són pas tots iguals. Els morts bons es preguen, els dolents s’ignoren. Com els nens iraquians, dolentíssims em diuen. En dos dies ja m’ho expliquen tot, qui com per què. No en sabien res abans, tot seguit ho saben tot. Bin Laden, és clar. Al cap d’una setmana ja comença a costar pensar en les proves. Fem veure que res, els mitjans ja ometen el dubte i el donen per descomptat. Qui sap quant de temps necessiten per esbandir el sentit crític occidental per poder bombardejar després a la primera excusa estupidíssima.
Finalment aquí la tenim, la globalització. N’hem parlat molt i aquí arriba a bord de quatre avions de línia. L’Imperi es doblega i el Pentàgon crema. Tot quadra, el terrorisme esdevé guerra, global i permanent. Penso en la infinitat de somriures educadament reprimits. Penso en el milió de morts iraquians, assassinats lentament per la fam. L’embargament occidental en una de les seves tantes aplicacions.
I mentre la retòrica occidental plora els seus morts, Israel bombardeja els territoris palestins, el fonamentalisme aclama la Guerra Santa i a tot el món la humanitat es delecta en la massacre. És tot tan estúpid que en resulta grotesc.
Estupefacte. Aquí les guerres santes són dues. Un desafiament a l’última sang, amb pròrrogues a ultrança.